Monuments i edificis

L’església de Santa Maria

L’església de Santa Maria es va edificar sobre una altra més antiga, consagrada en una data incerta que, en tot cas, havia de ser anterior al 1279, any que correspon a la tributació de la dècima papal. De l’edifici, cal destacar-ne el campanar, que és una torre vuitavada, amb un cos baix, quadrat, de maçoneria, amb carreus en cantonera, amb un curiós escalonament a la part alta, i tot ell d’aspecte medieval. De l’interior, cal ressaltar-ne els grans arcs de mig punt. Als peus de l’església trobem un gran arc escarser o rebaixat sobre el qual hi ha el cor. En la clau de l’arc figura esculpit l’escut d’armes dels Salbà. A la nau central hi ha una colla de columnes decoratives. Les capelles laterals presenten una bonica xarxa de nervis sostinguts per caretes d’àngels. Alguns membres de la família Salbà van ser inhumats al terra de l’església.
L’any 1996, amb motiu de l’arranjament de la teulada de l’església, es van localitzar i retirar quatre bigues, formades cadascuna per dos taulons units, on hi ha pintats els escuts heràldics dels Salbà i els de les famílies amb les quals s’emparentaren.

Per últim, a l’esquerra de l’altar major hi ha l’orgue, construït els anys 1988-1989.


El Castell de la Bisbal

El primer castell de la Bisbal es va erigir entre els anys 1043 i 1075, ja que en aquella època va ser infeudat per Bonfill Guillem de Castellvell i la seva muller Sicardis als avantpassats de Pere de Fontallada.

L’edifici del castell de la Bisbal, doncs, fou començat en època romànica. D’aquella primera construcció restaven, fa pocs anys, el rampeu, la base d’una torre i els arcs de part de la planta baixa, un gran parament de mur fet de carreus aprofitats de la casa inicial, un parell de portes interiors de pedra, el pou i dos grans finestrals gòtics a la façana, desfesomiats pels embigats i distribucions posteriors.

Castell

Cap a l’any 1430, quan en Bernat Çalbà , senyor del Bisbal, era diputat del General, probablement veié a Barcelona la bellíssima obra que el mestre Marc Safont aparellava al Palau de la Generalitat. Meravellat per aquell treball devia encarregar les mateixes finíssimes columnes quadrilobulades de marbre. Amb aquests elements aparellà a la seva casa de la Bisbal una formosa galeria gòtica que tingué una vida segurament molt curta. Potser fou destruïda en la guerra civil d’aquell mateix segle.

Acabada la guerra del segle XV, l’any 1472, un altre Bernat Çalbà, fill de l’anomenat abans, que havia lluitat amb les tropes reials, tornà al seu poble i castell com a vencedor.Però va trobar el casal mig enderrocat. Llavors començà a reconstruir-lo, ampliant-lo i embellint-lo. Començà llavors l’època de major esplendor del casal. Les obres van ser continuades pel seu fill Bernat Pau Salbà.

Castell 2

El castell fa cinc-cents anys va deixar de ser una fortalesa antiga i ferrenya per convertir-se en un casal soberg digne dels barons bisbalencs que a l’època eren uns dels més poderosos de la vegueria i que senyorejaven la Bisbal i l’Albà, mentre que durant més d’una centúria foren governadors de l’illa d’Eivissa.


Les Bigues de la Sala

Fa uns cent cinquanta anys es construïa la gran capella del Santíssim adossada a l’església. Llavors probablement es va sobrealçar la teulada de l’església al mateix temps que, a l’any 1858 s’aixecava tot el tros de campanar afegit sobre el pis de campanes.Angel

Sobre les claus de les arcades de la nau del temple es van construir uns pilars gruixuts de pedra i argamassa per recolzar les robustes jàsseres de fusta que, al seu torn, haurien de sostenir els rolls o biguetes de la teulada. Segurament va ser llavors quan algú devia suggerir que al castell mig enrunat de la plaça hi havia algunes bigues llargues que podrien servir per sostrar una part de la coberta de la nova església.

S’acabà l’obra i els paletes només van trobar i guardar una teula que portava gravada una data del segle disset i un tros interessant d’un permòdol de fusta treballat, potser de l’edat mitjana. En algunes bigues hi apareixien pintures i diversos escuts senyorials. El que més hi abundava era l’àliga de la casa de Çalbà o Salbà, els barons de la Bisbal, que sempre estava situada a la part central de la llarga biga, mentre que a cada costat hi havia els escuts d’altres famílies nobles amigues emparentades amb els senyors del lloc o que també tenien drets o possessions al Bigaterritori bisbalenc.

A la part central de cada biga hi ha un escut situat dins un rectangle de 30 cms. x 24,5 cm. amb l’àliga dels barons de Çalbà o Salbà. Abanda i banda, a una distància de 90 cms. hi ha els escuts de diverses famílies nobiliàries.La base dels escuts és arrodonida o acaba en punxa. Al voltant de cada escut, ocupant tot l’espai rectangular, hi ha una decoració de llaços i sanefes. Els únics colors emprats són vermell, groc, negre i siena.Les bigues estaven decorades en tres de les seves quatre cares, o sigui, tota la superfície de la peça que quedava vista. L’espai entre els escuts estava pintat amb cinc franges horitzontals de la mateixa amplada, tres de vermelles i dues de grogues, com si fos un tros de la senyera catalana.


Lastra Campana

Les anomenades lastres Campana són plaques de revestiment que es diuen així perquè el marquès Giovanni Pietro Campana di Cavelli, gran col·leccionista italià d’obres d’art i peces arqueològiques, va ser el primer que les va estudiar i classificar al segle dinou. Les antefixes són peces de terracota disposades verticalment que tapen el frontal dels recs de teules del ràfec d’una teulada. Lastra

Les lastres Campana apareixen cap al final de la república romana i, segons Tortorella, és excepcional la seva presència fora de la península itàlica i, per això, sembla que aquestes produccions no foren mai objecte d’exportació. Tant és així que a tot Catalunya vint anys enrere només hi havia quatre lastres Campana i ara potser només n’hi ha algún boci més . De les quatre peces, tres són a Tarragona i una a la Bisbal del Penedès. Quant a les tarragonines, una prové del Passatge Cobos de la ciutat, l’altra és de procedència desconeguda i hi ha un fragment de lastra que es va trobar a la vila del Vilarenc de Calafell. Així que la meitat de les plaques arquitectòniques d’aquest tipus que hi ha al Principat s’han trobat al Baix Penedès.

La lastra Campana del Museu de la Bisbal del Penedès va aparèixer a Tomoví (Albinyana), fa uns seixanta anys. És la més sencera i ben conservada de totes i, potser, una de les millors de la península ibérica i de tot el món romà. La peça de terracota representa dues noies vestides amb el chiton que fan com una cerimònia o dansa agafades a unes cintes que pengen d’un canelobre de quatre pisos. Aquest tipus de decoració, atenent que el canelobre porta la llum, es pot considerar com una imatge objecte de propaganda imperial, ja que la llum era l’atribut principal del deu Apolo que representava el nou ordre instaurat per l’emperador August.


La Font – Safareigs

Els barons del lloc i la gent de La Bisbal s’estimaven la font i fa uns cinc-cents anys feren un ampli receptacle per estotjar el preciós líquid. Bastiren un sòcol de grans carreus treballats sobre el que s’hi va disposar el frontal de la font amb una obertura d’accés rematada per una fornícula on segurament hi havia una imatge protectora de les aigües i les fonts. L’interior es força gran. Hi ha una  bancada a cada costat i està clos amb una volta apuntada de pedra.Un sobreeixidor que encara raja avui, marca el nivell màxim de l’aigua a l’interior del vas.

Una de les preocupacions constants del Comú o l’Ajuntament de La Bisbal era vetllar pel bon estat de les fonts i pous del poble ja que l’aigua era vital per a la gent.L’aigua dels safarejos i de l’abeurador baixa de la font de mossèn Palau a través de tres-cents metres de canonades que passen a la vora dels horts.

safareigs

A la font sempre hi havia una gran activitat i moviment.Les dones que anaven a rentar amb els paners i cubells plens de roba. Els que ompliem els càntirs de la bona aigua de la font. Els pagesos que portaven els animals a abeurar. Els carros que paraven al costat de la carena per omplir la bóta d’aigua per sulfatar les vinyes o regar les plantes.Cap el tard arribaven els pastors amb els seus ramats assedegats. Quan s’acostava la verema el llarg abeurador s’omplia de les resseques portadores de fusta que 1 haurien de traginar els raïms…

L’aigua no es negava a ningú i fins els forasters, passavolants, gitanos i pidolaires que passaven pel nostre poble sabien on hi  havia un racó agradable per refrescar-se i reposar a l’ombra…


Imatges i informació extretes del llibre “Històries de la Bisbal Mil·lenaria” de Benjamí Catalá Benach